“ No diràs la teua paraula

amb voluntat d´antologia,

car la diràs honestament”

-Vicent  Andrés Estellés-

                                           

                                            DE VEGADES…

De vegades

cerco paraules

per poder

cridar sense veu

parar taula amb plats

farcits de tendresa, estima, desig….

quan a les cassoles tan sols hi hà decepció.

Retrobar-me amb la meua infància assolellada

mentre regire l'habitació de la adolescència
ara que m'he fet major.

Tornar al quilòmetre zero
combatre el vertigen de viure
obrir finestres.

Fer repàs del viscut i del pendent
mentre el temps se m'escapa com els núvols.

Sentir-me com una xiqueta
en la matinada prèvia a l'excursió
que la portarà al mar per primera vegada.

Redreçar l'alegria
combatre l'insomni.

Per a saber que la vida va ser un assaig fins ara
i que ara és el meu temps.

Per enlairar-me.
Per inventar-me el món.

De vegades,
tan sols de vegades......

  

Autor: Pàmpols i Cascavells

A FELETA

Era un dia d'Octubre. Els arbres ploraven mentre les fulles queien i el camp canviava al color marró. Eixe dia va nàixer una xiqueta, menuda, bonica, espabilada, per a alegria dels seus pares ja que havia sigut molt desitjada. Passen els dies de pluja, els de sol,... el temps passa ràpidament sense donar treva fins que un dia - la xiqueta ja tenia tres anys-, li van dir que la seua mare s'havia marxat per sempre, que no la veuria més. La xiqueta va pensar que l'estaven enganyant, però van passar els dies, els mesos, els anys esperant que la seua mare vinguera, un dia més, a despertar-la mentre la realitat es feia present i cessaven els crits i cridades Mare, mare, on estàs? El silenci era la resposta. Passen els anys, la xiqueta es fa dona, la dona es converteix en mare, la mare en iaia.... i segueix esperant, cada dia, que la seua mare vinga a despertar-la, segueix cercant el rostre de la seua mare en el rostre de cada dona fins que, un dia, té lloc eixa trobada íntima amb la seua mare mitjançant el vers. Vers que destil·la amor per la mare biològica, per la mare terra, per la mare naturalesa, per la mare Gaia....

En parir a les seues filles, va esclatar la vida i va esclatar tot el que portava amagat al seu cor al llarg de tants anys. Mare coratge lluitant contra la malaltia perquè no es repetira la seua història en la de les seues filles. Res ha pogut contra aquesta dona humil, sàvia, inquieta, culta..... Sabeu de qui estic parlant? De la nostra FELETA, eixa dona menuda però molt gran; eixa dona que està sempre al nostre costat, (encara que a voltes no ens senta) amb somriure tímid, amb eixos silencis tan expressius.  Gràcies Loli, et vull de debò i espere i desitge seguir compartint camí amb tu encara més enllà del viatge final.

                                 -Lola Benet-

ORFEBRE DE LA PARAULA

Si jo fóra orfebre de la paraula
espigola de blat prenyada
on les roselles encenen el camp
en traços molt fins volguera copiar-la.

Si jo fóra orfebre de la paraula

descriuria l'horitzó
que contempla la meua mirada
precedit per vasta extensió de verds, blancs, ors i malves
allà una caseta de tova refugi d'alguna ànima.

Si jo fóra orfebre de la paraula

en els núvols pentagrames posaria
i cadascun en mirar-los
la seua música interior plasmaria.

Ai si jo fóra orfebre de la paraula!

òrfena em sent d'ella
com a trens que sentiments i volers trasllada
en vagó de tercera la meua paraula viatja.

-Feleta- 

Al meu nebot Miguel Ferri Montell

No ploreu més, que amb el plor arriba l´oblit.

No ploreu més ni penseu que he mort.

Que no s´enduga el vent

La força que del meu cos ha quedat.

Feu del meu gest el vostre gest.

                                                     Res no ha acabat.

                                                                                        -Lluis Llach-

Miguel naix amb el do de l'amor.

Miguel transita per la vida amb el do de l'amor.

Miguel mor amb el do de l'amor.

Miguel viu en el nostre cor.

-Lola Montell-

A IVÁN, EL MEU FILL

Hui l'entrada del blog és un poema que Amalia Velandrino li ha escrit al seu fill Iván (autista). Colpidor!

A IVÁN, EL MEU FILL

Hui, com altres dies, he sentit
el meu cor ple d'agraïment.

La vida m'ha concedit
un dia més per a cuidar-te
i estimar-te.

Sentir i veure el teu somriure 

la teua mirada
plens d'interrogants sense resposta.
Jo també me'ls faig.

Hui tu i jo farem un pacte:
mai més ens farem més preguntes.
Ja no té sentit!

Tu i jo caminarem de la mà,
vivint tots els minuts del dia a dia.

Hui ha sigut una vegada més així

ple d'agraïment
gaudint de tenir-te

d´estimar-te.

                    -Amalia Velandrino-

Cant de Batre

“L´assot i la ferradura,

la ferradura i l´assot

fan la palla més menuda

i porten el rossí al trot”

CANT DE BATRE

Canta, cantam, escolta la cançó de batre….

Mira……per tot arreu

Están matant la terra a trenc d´alba

la meua ànima l'acompanya amb dolor i ràbia

mira com agonitza……..

mira….

pesticides….

mira….

panteons comercials, polígons industrials,

tombes de rajola.

Escric en l'asfalt

REQUIEM PER L'HORTA.

Agonitza, igualment, el llaurador

i ja ni tan sols canta.

Folklore del cant que no vol morir

i un crit agònic se li escapa a la terra

un crit agònic que arriba al fons de l'ànima

com un SOS demanant-li a l'esperança

que, com un Lázaro, li done la mà i diga: Alça't!

Que tornen les males herbes i els caragols

 i els parotets i els caballets del dimoni

i el sumbar dels mosquits amb la seua trompeta

que l'alfàbrega espanta

i les granotes que canten també..

Visca, visca !

Desperteu ànimes

roseguem les entranyes

amb les cançons de batre.

                                        -Feleta-

Dedicat a: Pep Gimeno Montell “Botifarra”, Paqui i Mari Nieves Gil, als llauradors de l´horta i a tot al que li retombe en l'ànima el cant i la nostra terra.

EL SOMNI

Garbellaré els estels,
encendré la seua llum
i amb ella
pastaré un pa d'or.Mos a mos
donaré el secret,
i del que ell prenga
entendrà, quan arribe la nit,
el que desitgen els estels.
El somni que et cerca
vol desxifrar criptogrames
de somnis i temps.
Tot el que passa és el que és,
trossos d'ànima, soroll latent,
crits de llum i aigua de somnis
i lluna d´argent.
Sobre el negre cel, un estel travessa
la cua d'espurnes encesa,
un desig a demanar-li anava
més, en tancar els ulls,
l'estel s'apaga.

-Feleta-

Las Canales

Senda que transcurre serpenteante sobre el abismo, rodeando al monstruo de piedra, enorme, solitario, que contempla mudo el paso de los siglos y los quehaceres cotidianos de las gentes, buenas, de Abarán mientras el río le hace carantoñas y cosquillas en los pies.

Senda que al hortelano lleva al encuentro con la meta marcada. Meta escarpada, escalonada que las manos grandes y fuertes del padre y las voluntariosas del hijo han tallado y dado forma hasta conseguir preñar a la tierra para que forme cazuelas y pueda parir, entre latidos afectuosos, frutos verdes, rojos, brillantes, olorosos…… Frutos deseados, regados por el sudor que proviene del duro trabajo y de mirar frente a frente al sol todo el día. Frutos que llevan la honradez por toda etiqueta.

Al volver el agricultor por la senda del abismo, acompañado del sonido del agua del río fluyendo por la acequia, lleva en su “capacico” la ofrenda de la tierra, su sustento. Llegando a su humilde casa, le entrega a su mujer el capazo

    -Ahí tienes Juana,”pa” la cena de esta noche y la comida de mañana.

                                                

                                                 -Amalia Velandrino-

A Abarán, mi pueblo. A sus gentes.

Paraje de Las Canales (Abarán)

 Oleo de Rogelio Gil Serna, pintado para la portada del Libro de Festejos 2013 de Abarán .

Foto: Documental "Botifarra"

Cant de Batre

“L´assot i la ferradura,

la ferradura i l´assot

fan la palla més menuda

i porten el rossí al trot”

CANT DE BATRE

Canta, cantam, escolta la cançó de batre….

Mira……per tot arreu

están matant la terra a trenc d´alba

la meua ànima l'acompanya amb dolor i ràbia

mira com agonitza……..

mira….

pesticides….

mira….

panteons comercials, polígons industrials,

tombes de rajola.

Escric en l'asfalt

REQUIEM PER L'HORTA.

Agonitza, igualment, el llaurador

i ja ni tan sols canta.

Folklore del cant que no vol morir

i un crit agònic se li escapa a la terra

un crit agònic que arriba al fons de l'ànima

com un SOS demanant-li a l'esperança

que, com un Lázaro, li done la mà i diga: Alça't!

Que tornen les males herbes i els caragols

 i els parotets i els caballets del dimoni

i el sumbar dels mosquits amb la seua trompeta

que l'alfàbrega espanta

i les granotes que canten també..

Visca, visca !

Desperteu ànimes

roseguem les entranyes

amb les cançons de batre.

                                        -Feleta-

Dedicat a: Pep Gimeno Montell “Botifarra”, Paqui i Mari Nieves Gil, als llauradors de l´horta i a tot al que li retombe en l'ànima el cant i la nostra terra.

http://www.youtube.com/watch?v=bX-FuA2rQ2Q

EL SEMÁFORO

         Os voy a contar la historia de un semáforo que, sin querer y por esas cosas del azar, entró en mi vida y en la de mis amigas. Como podréis adivinar por mis palabras, no es un semáforo más de esos que sirven para cruzar la calzada, no, no. Para mi tiene un significado especial, forma parte de mi devenir cotidiano de los miércoles por la noche es más, es otro miembro de la pandilla.

         Está situado en un punto estratégico para nosotras. Testigo mudo y cómplice de nuestras charlas, de nuestras confidencias, de nuestras lágrimas y de nuestras risas. Nos contempla impasible cuando tiritamos de frío bajo su “copa” en las noches de invierno y cuando nos “asamos” de calor en las cálidas noches veraniegas de Xàtiva. Nos permite despedidas largas, cada vez más largas hasta hacerse interminables, celoso de nuestros abrazos y, sobre todo, de la alegría incontrolable de estar junto a las AMIGAS queridas.

         Una vez terminadas las eternas despedidas le dedico un guiño pícaro, él se pone rojo, amarillo, ¡chicas atentas! y verde.

 

                     MERCEDES GOROSTIZA

 

 

VENDA O COMPRE SA CASA AL SEU PREU JUST

Vespra de festa de Nadal en una gran ciutat. Les llums semblaven arcoiris dispersos, que s’arremolinen formant flors, figures guinyant els ulls tot arreu a qui goça mirar-les, eren el paper de celofà que embolica el regal, qu’el fa atractiu. Però era tal el fred que fins de vegades, elles, les llums, se quedaven quasi sense poder parpolejar.

Els transeünts, apretaven contra si el calents abrigs amb les mans enguantades, el cap cobert per una caputxa i bufanda al coll. Les cançonetes nadalenques, els tintinets de les campanetes feia qu’els transeünts no s’oblidaren de quines festes eren.

El vapor que fluïa per alguna boca semblava una locomotora de tren antic. El soroll dels cotxes ensordia tant com la música. La riuada de gent amunt i avall passant els ulls amb la busca d’interès divers en algun regal tropesant, i que apenes, de vegades, demana disculpes. La llum dels neons corona l’esclat de llum dels escaparates de joguines, roba, joieria, vidre, calçat… Els magatzems semblen el cau d’un formiguer, al voltant d’ells botigues de telèfons mòbils, agencies de viatges que prometen paradisos, electrodomèstics per abastir la llar y just al costat una immobiliària de venda de pisos, xalets, àtics, cases i amb la oferta d’ajuda a finançar la vivenda de la pròpia il·lusió. Tot un mar d’ofertes, un esbajoco del comprador en un país ric en el que “tot va be”.

Agraint la tanca de botigues la gent se dispersa camí de sa casa. Les caixes de cartró de les vendes hagudes s’apinyen a la porta d’aquestes en espera de ser arreplegades per els encarregats de la neteja.

El fred arrupia, tan sols els cotxes circulaven i algun ressagat llantiós defensar-se del fred amb un ropó passava portant una moto negra com la toqueta en que se tapava cap i cara, el ropó fins al turmell no deixava saber si era dona u home, semblava que entre les robes portava un bulto apretat contra sí.

Les finestres de les vivendes deixen vorer el color de sol d’una tibiesa de llar càlid. El fred espantava a buscar el teu refugi.

A la matinada els diaris anuncien les noticies mes interessants a les primeres pàgines del dia abans, i dins d’ell una dona amb un bebé acurrucats dins d’una caixa de cartró, morts de fred, just entre la botiga d’electrodomèstics i una inmobiliaria de venda de pisos, àtics, xalets, cases… amb la oferta d’ajuda per a buscar financiació…

                                                  - Feleta-

MI MADRE ME DIJO...

Mi madre me dijo: Mira la mar...

y miré la mar y la vi

a pesar de que la había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira el río...

y miré el río y lo vi

a pesar de que lo había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira los árboles...

y miré los árboles y los vi

a pesar de que los había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira los animales...

y miré los animales y los vi

a pesar de que los había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira la tierra...

y miré la tierra y la vi

a pesar de que la había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Nunca llames a la vida

ella no responde. Escúchala.

Y escuché la vida desde el silencio, desde el vacío,

para después sumirme en la nada.

                                                                                                     -Lola Montell-

¡DÉJAME NIÑICO!

¡Déjame Niñico!

Déjame que te cante una nana
adornada con copos de nieve,
empapada de rayos de plata.

Déjame que te arrulle en mis brazos
hasta que tu llanto se aleje,
hasta que se torne en sonrisa soñada.

¡Duérmete Niñico!
Duérmete y calla.
Que vendrán los zagales
a cantarte unas nanas, 
a traerte cestitos con flores
y conciertos de alegres campanas.

-Amalia Velandrino-

Y el verbo se hizo agua

y el agua se hizo canción

y nació la canción del agua,

iceberg, blanca flor, cisne

de comprimida escuadra.

A tu roce arde mi alma

en tu prisión de fuego,

en tu prisión de hielo.

Preciosísimo lirio

que lentamente tu amor derramas.

Deslizas tu silenciosa majestad

preciosísimo lirio

y a tu roce arde mi alma

en tu prisión de fuego,

en tu prisión de hielo.

 -Lola Montell-

"DONA AMB BARRET"  GUSTAV KLIMT