dimecres, 29 d’octubre del 2014

A FELETA



Era un dia d'Octubre. Els arbres ploraven mentre les fulles queien i el camp canviava al color marró. Eixe dia va nàixer una xiqueta, menuda, bonica, espabilada, per a alegria dels seus pares ja que havia sigut molt desitjada. Passen els dies de pluja, els de sol,... el temps passa ràpidament sense donar treva fins que un dia - la xiqueta ja tenia tres anys-, li van dir que la seua mare s'havia marxat per sempre, que no la veuria més. La xiqueta va pensar que l'estaven enganyant, però van passar els dies, els mesos, els anys esperant que la seua mare vinguera, un dia més, a despertar-la mentre la realitat es feia present i cessaven els crits i cridades Mare, mare, on estàs? El silenci era la resposta. Passen els anys, la xiqueta es fa dona, la dona es converteix en mare, la mare en iaia.... i segueix esperant, cada dia, que la seua mare vinga a despertar-la, segueix cercant el rostre de la seua mare en el rostre de cada dona fins que, un dia, té lloc eixa trobada íntima amb la seua mare mitjançant el vers. Vers que destil·la amor per la mare biològica, per la mare terra, per la mare naturalesa, per la mare Gaia....

En parir a les seues filles, va esclatar la vida i va esclatar tot el que portava amagat al seu cor al llarg de tants anys. Mare coratge lluitant contra la malaltia perquè no es repetira la seua història en la de les seues filles. Res ha pogut contra aquesta dona humil, sàvia, inquieta, culta..... Sabeu de qui estic parlant? De la nostra FELETA, eixa dona menuda però molt gran; eixa dona que està sempre al nostre costat, (encara que a voltes no ens senta) amb somriure tímid, amb eixos silencis tan expressius.  Gràcies Loli, et vull de debò i espere i desitge seguir compartint camí amb tu encara més enllà del viatge final.


                                 -Lola Benet-




dimarts, 23 de setembre del 2014

ORFEBRE DE LA PARAULA

Si jo fóra orfebre de la paraula
espigola de blat prenyada
on les roselles encenen el camp
en traços molt fins volguera copiar-la.

Si jo fóra orfebre de la paraula
descriuria l'horitzó
que contempla la meua mirada
precedit per vasta extensió de verds, blancs, ors i malves
allà una caseta de tova refugi d'alguna ànima.

Si jo fóra orfebre de la paraula
en els núvols pentagrames posaria
i cadascun en mirar-los
la seua música interior plasmaria.

Ai si jo fóra orfebre de la paraula!

òrfena em sent d'ella
com a trens que sentiments i volers trasllada
en vagó de tercera la meua paraula viatja.

-Feleta- 



dimarts, 2 de setembre del 2014

Al meu nebot Miguel Ferri Montell

No ploreu més, que amb el plor arriba l´oblit.
No ploreu més ni penseu que he mort.
Que no s´enduga el vent
La força que del meu cos ha quedat.
Feu del meu gest el vostre gest.
                                                     Res no ha acabat.
                                                                                        -Lluis Llach-


Miguel naix amb el do de l'amor.
Miguel transita per la vida amb el do de l'amor.
Miguel mor amb el do de l'amor.

Miguel viu en el nostre cor.

-Lola Montell-






dimarts, 29 de juliol del 2014

A IVÁN, EL MEU FILL

Hui l'entrada del blog és un poema que Amalia Velandrino li ha escrit al seu fill Iván (autista). Colpidor!




A IVÁN, EL MEU FILL

Hui, com altres dies, he sentit
el meu cor ple d'agraïment.

La vida m'ha concedit
un dia més per a cuidar-te
i estimar-te.

Sentir i veure el teu somriure 
la teua mirada
plens d'interrogants sense resposta.
Jo també me'ls faig.

Hui tu i jo farem un pacte:
mai més ens farem més preguntes.
Ja no té sentit!

Tu i jo caminarem de la mà,
vivint tots els minuts del dia a dia.

Hui ha sigut una vegada més així
ple d'agraïment
gaudint de tenir-te
d´estimar-te.


                    -Amalia Velandrino-




dilluns, 16 de juny del 2014

Cant de Batre
“L´assot i la ferradura,
la ferradura i l´assot
fan la palla més menuda
i porten el rossí al trot”


CANT DE BATRE

Canta, cantam, escolta la cançó de batre….
Mira……per tot arreu
Están matant la terra a trenc d´alba
la meua ànima l'acompanya amb dolor i ràbia
mira com agonitza……..
mira….
pesticides….
mira….
panteons comercials, polígons industrials,
tombes de rajola.
Escric en l'asfalt
REQUIEM PER L'HORTA.
Agonitza, igualment, el llaurador
i ja ni tan sols canta.
Folklore del cant que no vol morir
i un crit agònic se li escapa a la terra
un crit agònic que arriba al fons de l'ànima
com un SOS demanant-li a l'esperança
que, com un Lázaro, li done la mà i diga: Alça't!
Que tornen les males herbes i els caragols
 i els parotets i els caballets del dimoni
i el sumbar dels mosquits amb la seua trompeta
que l'alfàbrega espanta
i les granotes que canten també..
Visca, visca !
Desperteu ànimes
roseguem les entranyes
amb les cançons de batre.

                                        -Feleta-


Dedicat a: Pep Gimeno Montell “Botifarra”, Paqui i Mari Nieves Gil, als llauradors de l´horta i a tot al que li retombe en l'ànima el cant i la nostra terra.

EL SOMNI



Garbellaré els estels,
encendré la seua llum
i amb ella
pastaré un pa d'or.
Mos a mos
donaré el secret,
i del que ell prenga
entendrà, quan arribe la nit,
el que desitgen els estels.
El somni que et cerca
vol desxifrar criptogrames
de somnis i temps.
Tot el que passa és el que és,
trossos d'ànima, soroll latent,
crits de llum i aigua de somnis
i lluna d´argent.

Sobre el negre cel, un estel travessa
la cua d'espurnes encesa,
un desig a demanar-li anava
més, en tancar els ulls,
l'estel s'apaga.

-Feleta-







dimarts, 14 de gener del 2014

Las Canales

Senda que transcurre serpenteante sobre el abismo, rodeando al monstruo de piedra, enorme, solitario, que contempla mudo el paso de los siglos y los quehaceres cotidianos de las gentes, buenas, de Abarán mientras el río le hace carantoñas y cosquillas en los pies.

Senda que al hortelano lleva al encuentro con la meta marcada. Meta escarpada, escalonada que las manos grandes y fuertes del padre y las voluntariosas del hijo han tallado y dado forma hasta conseguir preñar a la tierra para que forme cazuelas y pueda parir, entre latidos afectuosos, frutos verdes, rojos, brillantes, olorosos…… Frutos deseados, regados por el sudor que proviene del duro trabajo y de mirar frente a frente al sol todo el día. Frutos que llevan la honradez por toda etiqueta.

Al volver el agricultor por la senda del abismo, acompañado del sonido del agua del río fluyendo por la acequia, lleva en su “capacico” la ofrenda de la tierra, su sustento. Llegando a su humilde casa, le entrega a su mujer el capazo
    -Ahí tienes Juana,”pa” la cena de esta noche y la comida de mañana.

                                                
                                                 -Amalia Velandrino-


A Abarán, mi pueblo. A sus gentes.



Paraje de Las Canales (Abarán)
 Oleo de Rogelio Gil Serna, pintado para la portada del Libro de Festejos 2013 de Abarán .

dimecres, 8 de gener del 2014


Foto: Documental "Botifarra"

Cant de Batre
“L´assot i la ferradura,
la ferradura i l´assot
fan la palla més menuda
i porten el rossí al trot”


CANT DE BATRE

Canta, cantam, escolta la cançó de batre….
Mira……per tot arreu
están matant la terra a trenc d´alba
la meua ànima l'acompanya amb dolor i ràbia
mira com agonitza……..
mira….
pesticides….
mira….
panteons comercials, polígons industrials,
tombes de rajola.
Escric en l'asfalt
REQUIEM PER L'HORTA.
Agonitza, igualment, el llaurador
i ja ni tan sols canta.
Folklore del cant que no vol morir
i un crit agònic se li escapa a la terra
un crit agònic que arriba al fons de l'ànima
com un SOS demanant-li a l'esperança
que, com un Lázaro, li done la mà i diga: Alça't!
Que tornen les males herbes i els caragols
 i els parotets i els caballets del dimoni
i el sumbar dels mosquits amb la seua trompeta
que l'alfàbrega espanta
i les granotes que canten també..
Visca, visca !
Desperteu ànimes
roseguem les entranyes
amb les cançons de batre.

                                        -Feleta-


Dedicat a: Pep Gimeno Montell “Botifarra”, Paqui i Mari Nieves Gil, als llauradors de l´horta i a tot al que li retombe en l'ànima el cant i la nostra terra.