dimarts, 14 de gener del 2014

Las Canales

Senda que transcurre serpenteante sobre el abismo, rodeando al monstruo de piedra, enorme, solitario, que contempla mudo el paso de los siglos y los quehaceres cotidianos de las gentes, buenas, de Abarán mientras el río le hace carantoñas y cosquillas en los pies.

Senda que al hortelano lleva al encuentro con la meta marcada. Meta escarpada, escalonada que las manos grandes y fuertes del padre y las voluntariosas del hijo han tallado y dado forma hasta conseguir preñar a la tierra para que forme cazuelas y pueda parir, entre latidos afectuosos, frutos verdes, rojos, brillantes, olorosos…… Frutos deseados, regados por el sudor que proviene del duro trabajo y de mirar frente a frente al sol todo el día. Frutos que llevan la honradez por toda etiqueta.

Al volver el agricultor por la senda del abismo, acompañado del sonido del agua del río fluyendo por la acequia, lleva en su “capacico” la ofrenda de la tierra, su sustento. Llegando a su humilde casa, le entrega a su mujer el capazo
    -Ahí tienes Juana,”pa” la cena de esta noche y la comida de mañana.

                                                
                                                 -Amalia Velandrino-


A Abarán, mi pueblo. A sus gentes.



Paraje de Las Canales (Abarán)
 Oleo de Rogelio Gil Serna, pintado para la portada del Libro de Festejos 2013 de Abarán .

dimecres, 8 de gener del 2014


Foto: Documental "Botifarra"

Cant de Batre
“L´assot i la ferradura,
la ferradura i l´assot
fan la palla més menuda
i porten el rossí al trot”


CANT DE BATRE

Canta, cantam, escolta la cançó de batre….
Mira……per tot arreu
están matant la terra a trenc d´alba
la meua ànima l'acompanya amb dolor i ràbia
mira com agonitza……..
mira….
pesticides….
mira….
panteons comercials, polígons industrials,
tombes de rajola.
Escric en l'asfalt
REQUIEM PER L'HORTA.
Agonitza, igualment, el llaurador
i ja ni tan sols canta.
Folklore del cant que no vol morir
i un crit agònic se li escapa a la terra
un crit agònic que arriba al fons de l'ànima
com un SOS demanant-li a l'esperança
que, com un Lázaro, li done la mà i diga: Alça't!
Que tornen les males herbes i els caragols
 i els parotets i els caballets del dimoni
i el sumbar dels mosquits amb la seua trompeta
que l'alfàbrega espanta
i les granotes que canten també..
Visca, visca !
Desperteu ànimes
roseguem les entranyes
amb les cançons de batre.

                                        -Feleta-


Dedicat a: Pep Gimeno Montell “Botifarra”, Paqui i Mari Nieves Gil, als llauradors de l´horta i a tot al que li retombe en l'ànima el cant i la nostra terra.



diumenge, 29 de desembre del 2013

EL SEMÁFORO


         Os voy a contar la historia de un semáforo que, sin querer y por esas cosas del azar, entró en mi vida y en la de mis amigas. Como podréis adivinar por mis palabras, no es un semáforo más de esos que sirven para cruzar la calzada, no, no. Para mi tiene un significado especial, forma parte de mi devenir cotidiano de los miércoles por la noche es más, es otro miembro de la pandilla.

         Está situado en un punto estratégico para nosotras. Testigo mudo y cómplice de nuestras charlas, de nuestras confidencias, de nuestras lágrimas y de nuestras risas. Nos contempla impasible cuando tiritamos de frío bajo su “copa” en las noches de invierno y cuando nos “asamos” de calor en las cálidas noches veraniegas de Xàtiva. Nos permite despedidas largas, cada vez más largas hasta hacerse interminables, celoso de nuestros abrazos y, sobre todo, de la alegría incontrolable de estar junto a las AMIGAS queridas.

         Una vez terminadas las eternas despedidas le dedico un guiño pícaro, él se pone rojo, amarillo, ¡chicas atentas! y verde.
 
                     MERCEDES GOROSTIZA
 
 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

VENDA O COMPRE SA CASA AL SEU PREU JUST

Vespra de festa de Nadal en una gran ciutat. Les llums semblaven arcoiris dispersos, que s’arremolinen formant flors, figures guinyant els ulls tot arreu a qui goça mirar-les, eren el paper de celofà que embolica el regal, qu’el fa atractiu. Però era tal el fred que fins de vegades, elles, les llums, se quedaven quasi sense poder parpolejar.

Els transeünts, apretaven contra si el calents abrigs amb les mans enguantades, el cap cobert per una caputxa i bufanda al coll. Les cançonetes nadalenques, els tintinets de les campanetes feia qu’els transeünts no s’oblidaren de quines festes eren.

El vapor que fluïa per alguna boca semblava una locomotora de tren antic. El soroll dels cotxes ensordia tant com la música. La riuada de gent amunt i avall passant els ulls amb la busca d’interès divers en algun regal tropesant, i que apenes, de vegades, demana disculpes. La llum dels neons corona l’esclat de llum dels escaparates de joguines, roba, joieria, vidre, calçat… Els magatzems semblen el cau d’un formiguer, al voltant d’ells botigues de telèfons mòbils, agencies de viatges que prometen paradisos, electrodomèstics per abastir la llar y just al costat una immobiliària de venda de pisos, xalets, àtics, cases i amb la oferta d’ajuda a finançar la vivenda de la pròpia il·lusió. Tot un mar d’ofertes, un esbajoco del comprador en un país ric en el que “tot va be”.

Agraint la tanca de botigues la gent se dispersa camí de sa casa. Les caixes de cartró de les vendes hagudes s’apinyen a la porta d’aquestes en espera de ser arreplegades per els encarregats de la neteja.

El fred arrupia, tan sols els cotxes circulaven i algun ressagat llantiós defensar-se del fred amb un ropó passava portant una moto negra com la toqueta en que se tapava cap i cara, el ropó fins al turmell no deixava saber si era dona u home, semblava que entre les robes portava un bulto apretat contra sí.

Les finestres de les vivendes deixen vorer el color de sol d’una tibiesa de llar càlid. El fred espantava a buscar el teu refugi.


A la matinada els diaris anuncien les noticies mes interessants a les primeres pàgines del dia abans, i dins d’ell una dona amb un bebé acurrucats dins d’una caixa de cartró, morts de fred, just entre la botiga d’electrodomèstics i una inmobiliaria de venda de pisos, àtics, xalets, cases… amb la oferta d’ajuda per a buscar financiació…

                                                  - Feleta-


dilluns, 14 d’octubre del 2013

MI MADRE ME DIJO...


Mi madre me dijo: Mira la mar...
y miré la mar y la vi
a pesar de que la había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira el río...
y miré el río y lo vi
a pesar de que lo había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira los árboles...
y miré los árboles y los vi
a pesar de que los había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira los animales...
y miré los animales y los vi
a pesar de que los había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira la tierra...
y miré la tierra y la vi
a pesar de que la había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Nunca llames a la vida
ella no responde. Escúchala.
Y escuché la vida desde el silencio, desde el vacío,
para después sumirme en la nada.


                                                                                                     -Lola Montell-




dissabte, 28 de setembre del 2013

¡DÉJAME NIÑICO!

¡Déjame Niñico!

Déjame que te cante una nana
adornada con copos de nieve,
empapada de rayos de plata.

Déjame que te arrulle en mis brazos
hasta que tu llanto se aleje,
hasta que se torne en sonrisa soñada.

¡Duérmete Niñico!
Duérmete y calla.
Que vendrán los zagales
a cantarte unas nanas, 
a traerte cestitos con flores
y conciertos de alegres campanas.

-Amalia Velandrino-





Y el verbo se hizo agua

y el agua se hizo canción

y nació la canción del agua,

iceberg, blanca flor, cisne

de comprimida escuadra.

A tu roce arde mi alma

en tu prisión de fuego,

en tu prisión de hielo.

Preciosísimo lirio

que lentamente tu amor derramas.

Deslizas tu silenciosa majestad

preciosísimo lirio

y a tu roce arde mi alma

en tu prisión de fuego,

en tu prisión de hielo.

 -Lola Montell-






"DONA AMB BARRET"  GUSTAV KLIMT