dilluns, 21 d’octubre del 2013

VENDA O COMPRE SA CASA AL SEU PREU JUST

Vespra de festa de Nadal en una gran ciutat. Les llums semblaven arcoiris dispersos, que s’arremolinen formant flors, figures guinyant els ulls tot arreu a qui goça mirar-les, eren el paper de celofà que embolica el regal, qu’el fa atractiu. Però era tal el fred que fins de vegades, elles, les llums, se quedaven quasi sense poder parpolejar.

Els transeünts, apretaven contra si el calents abrigs amb les mans enguantades, el cap cobert per una caputxa i bufanda al coll. Les cançonetes nadalenques, els tintinets de les campanetes feia qu’els transeünts no s’oblidaren de quines festes eren.

El vapor que fluïa per alguna boca semblava una locomotora de tren antic. El soroll dels cotxes ensordia tant com la música. La riuada de gent amunt i avall passant els ulls amb la busca d’interès divers en algun regal tropesant, i que apenes, de vegades, demana disculpes. La llum dels neons corona l’esclat de llum dels escaparates de joguines, roba, joieria, vidre, calçat… Els magatzems semblen el cau d’un formiguer, al voltant d’ells botigues de telèfons mòbils, agencies de viatges que prometen paradisos, electrodomèstics per abastir la llar y just al costat una immobiliària de venda de pisos, xalets, àtics, cases i amb la oferta d’ajuda a finançar la vivenda de la pròpia il·lusió. Tot un mar d’ofertes, un esbajoco del comprador en un país ric en el que “tot va be”.

Agraint la tanca de botigues la gent se dispersa camí de sa casa. Les caixes de cartró de les vendes hagudes s’apinyen a la porta d’aquestes en espera de ser arreplegades per els encarregats de la neteja.

El fred arrupia, tan sols els cotxes circulaven i algun ressagat llantiós defensar-se del fred amb un ropó passava portant una moto negra com la toqueta en que se tapava cap i cara, el ropó fins al turmell no deixava saber si era dona u home, semblava que entre les robes portava un bulto apretat contra sí.

Les finestres de les vivendes deixen vorer el color de sol d’una tibiesa de llar càlid. El fred espantava a buscar el teu refugi.


A la matinada els diaris anuncien les noticies mes interessants a les primeres pàgines del dia abans, i dins d’ell una dona amb un bebé acurrucats dins d’una caixa de cartró, morts de fred, just entre la botiga d’electrodomèstics i una inmobiliaria de venda de pisos, àtics, xalets, cases… amb la oferta d’ajuda per a buscar financiació…

                                                  - Feleta-


dilluns, 14 d’octubre del 2013

MI MADRE ME DIJO...


Mi madre me dijo: Mira la mar...
y miré la mar y la vi
a pesar de que la había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira el río...
y miré el río y lo vi
a pesar de que lo había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira los árboles...
y miré los árboles y los vi
a pesar de que los había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira los animales...
y miré los animales y los vi
a pesar de que los había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Mira la tierra...
y miré la tierra y la vi
a pesar de que la había mirado muchas veces.

Mi madre me dijo: Nunca llames a la vida
ella no responde. Escúchala.
Y escuché la vida desde el silencio, desde el vacío,
para después sumirme en la nada.


                                                                                                     -Lola Montell-